Kentridge, la memòria de l’horror

Com deixar constància de l’horror per poder sobreviure’l? És una reflexió que no només obre un dels corrents de pensament més important del segle XX a Europa, també una estètica i un esclat creatiu en l’expressió artística i contemporània, que ha deixat exemples insuperables. Després de les guerres mundials i l’holocaust, filòsofs, escriptors, poetes, músics, artistes plàstics i supervivents han necessitat compartir i expressar l’horror sobreviscut. La creació es fa l’única manera possible d’explicar i sobreposar-se’n. L’horror ha continuat i ha tombat el XXI, la catarsi ja no es fa tan necessària, convivim cada dia amb imatges descarnades, provocades i permeses per la brutalitat humana. Reconèixer la tragèdia és només el primer pas, i l’art segueix sent una manera guaridora de compartir-la. Això és el que aconsegueix des del nostre punt de vista amb la seva obra William Kentridge (1955, Johannesburg).

L’artista sud-africà ens situa en un altre continent i ens dibuixa una realitat, la del colonialisme, que ha estat un mal endèmic subjecte als sistemes de poder i dominació, un fenomen que no ens és desconegut. El plantejament de Kentridge va molt més enllà que la denúncia de la injustícia. A través d’una crònica de l’apartheid fins al postcolonialisme, no només manté viva la memòria narrant els fets sinó que introdueix conceptes com el perdó, la redempció i la qüestió com podem encaixar la memòria de l’horror?… Els europeus sabem molt bé que és viure amb aquest pes a l’esquena, les mateixes càrregues simbòliques que arrosseguen els seus personatges, en moviment, o congelats, sobre els espectaculars tapissos de gran format, on les siluetes deixen una empremta inesborrable, negra, densa i opaca sobre cartografies.

El que no està dibuixat és una reflexió sobre aquestes qüestions en forma de curtmetratges Drawing for projection, una sèrie d’onze projeccions (1989-2020). Composicions de fotogrames dibuixats, on el carbonet i el pastel amb una àmplia gamma de grisos sobre blanc i negre, només deixen espai per al blau que apareix en els sentiments, desitjos i passió. L’animació del gest expressionista ens permet agafar la distància necessària per pair el que veiem. Cal destacar l’exquisida banda sonora seleccionada per als curts, del compositor i artista sonor també sud-africà Philip Miller, col·laborador estret de Kentridge en les creacions escèniques. La capacitat alliberadora de la música pren una rellevància especial a More Sweetly Play the Dance, l’obra icònica de Kentridge que es va presentar a Arles el 2016, i del CCCB viatjarà a Planta, de la Fundació Sorigué.