Kentridge, la memòria de l’horror
Kentridge, la memòria de l’horror
Com deixar constància de l’horror per poder sobreviure’l? És una reflexió que no només obre un dels corrents de pensament més important del segle XX a Europa, també una estètica i un esclat creatiu en l’expressió artística i contemporània, que ha deixat exemples insuperables. Després de les guerres mundials i l’holocaust, filòsofs, escriptors, poetes, músics, artistes plàstics i supervivents han necessitat compartir i expressar l’horror sobreviscut. La creació es fa l’única manera possible d’explicar i sobreposar-se’n. L’horror ha continuat i ha tombat el XXI, la catarsi ja no es fa tan necessària, convivim cada dia amb imatges descarnades, provocades i permeses per la brutalitat humana. Reconèixer la tragèdia és només el primer pas, i l’art segueix sent una manera guaridora de compartir-la. Això és el que aconsegueix des del nostre punt de vista amb la seva obra William Kentridge (1955, Johannesburg).
L’artista sud-africà ens situa en un altre continent i ens dibuixa una realitat, la del colonialisme, que ha estat un mal endèmic subjecte als sistemes de poder i dominació, un fenomen que no ens és desconegut. El plantejament de Kentridge va molt més enllà que la denúncia de la injustícia. A través d’una crònica de l’apartheid fins al postcolonialisme, no només manté viva la memòria narrant els fets sinó que introdueix conceptes com el perdó, la redempció i la qüestió com podem encaixar la memòria de l’horror?… Els europeus sabem molt bé que és viure amb aquest pes a l’esquena, les mateixes càrregues simbòliques que arrosseguen els seus personatges, en moviment, o congelats, sobre els espectaculars tapissos de gran format, on les siluetes deixen una empremta inesborrable, negra, densa i opaca sobre cartografies.
El que no està dibuixat és una reflexió sobre aquestes qüestions en forma de curtmetratges Drawing for proj
Comments are closed.