Una altra mirada és possible

Una altra mirada és possible és un títol més que suggeridor per una proposta d’arts visuals inèdita a casa nostra. Cal felicitar una magnífica iniciativa del Laboratori 376, impulsada per dues dones amb experiència en el camp de la creació, Helena Guàrdia i Joana Baygual. Al nostre parer són molts els punts forts del projecte artístic, com haver proposat la participació nacional mitjançant concurs públic; el vessant pedagògic del tema escollit i l’impuls que ha donat a la creació contemporània amb l’acompanyament dels artistes en el procés de recerca. A més a més, s’ha donat l’oportunitat d’intercanviar opinió i dialogar amb el públic en un calendari de trobades amb els artistes.

El circuit serà visitable fins al 5 de juny i el projecte es pot conèixer de forma global al Centre Cultural la Llacuna d’Andorra la Vella, on els artistes mostren les tripes de cadascuna de les intervencions. Hi participen: Montse Altimiras, Eve Ariza, Itziar Bàdenas, Emmanuelle Besnard-Savin, Samantha Bosque, Io Casino, Rafael Contreras, Susanna Ferran, Susana Herrador, Maite Luque, Neus Mola, Gemma Piera i  Alfons Valdés. Dotze artistes de trajectòria dispar que han treballat durant un any sobre un mateix propòsit, vèncer els estereotips de gènere en el discurs d’una bona representació dels equipaments museístics que tenim a l’abast: Museu de l’Automòbil, Museu del Còmic, Casa Rull, Museu del Tabac, MW Museu de l’Electricitat, Farga Rossell, Museu Casa d’Areny-Plandolit i Museu Postal.

Una altra mirada és possible a través de llenguatges artístics contemporanis recupera i reconstrueix una part de la nostra història, amb intervencions millor o pitjor resoltes, més o menys innovadores, però a les que ningú pot qüestionar la coherència del discurs i l’interès cultural i social, més enllà del fet purament artístic. Personalment, el punt més fort ha estat despertar la consciència crítica del públic en abordar la reflexió sobre els estereotips de gènere, des d’una perspectiva creativa i enriquidora, que en alguns casos ha implicat despertar la memòria amb el venciment de prejudicis que això sovint comporta.

Proposar una revisió sobre els estereotips de gènere en ple segle XXI podria semblar innecessari, res més lluny de la realitat a la nostra societat. Però fer-ho des del patrimoni cultural que rau als museus i a través de les arts visuals és un encert, independentment del que aporti cada mirada. El recorregut per conèixer els treballs de cada artista servirà per redescobrir uns espais desvirtuats en l’actualitat i perquè no, podria servir per reflexionar al voltant de la seva existència i necessitat, un debat obert ara i aquí però que ve de lluny i s’estén arreu. “En realidad, ya desde su invención a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, el museo no solo llegaba un poco tarde, sino que nacía prácticamente muerto, carente de una función verosímil; o dicho de otro modo: empecinado en la exaltación de un orden artístico en declive: el orden que se manifestaba, antes que nada y sobre todo, en la arquitectura y la escultura de los antiguos griegos y romanos…”. (Ángel González. Museografías).

Així és que els equipaments culturals d’Andorra han estat molt afortunats en ser objectes d’aquest projecte. Ha arribat el moment d’obrir portes a les idees més que a l’acumulació d’objectes. Els llocs no són res si no passen coses i l’art sempre ha estat generador de canvis.