Viatge a Ítaca

Viatge a Ítaca

L’Exposició Internacional d’Art que té lloc a Venècia cada dos anys des del 1894, sota el paraigua de la magnífica institució cultural de la Biennale és una ocasió única per viure l’art contemporani com una autèntica festa. Palaus, cases, locals, centres culturals, places, carrers, parcs, una ciutat sencera esdevé escenari de l’art del moment. Cada racó de la capital del Veneto cobra vida durant sis mesos, gràcies a la profusió d’exposicions, instal·lacions, projectes expositius, actuacions, conferències, seminaris i infinitat d’activitats al voltant de l’art contemporani, que si bé costen d’empassar compensen per la digestió lenta. Una experiència única que jo recomano vivament.

I és clar, la ciutat italiana és una obra d’art en ella mateixa però la Biennale, no només la d’art, també la de teatre, la de cinema, la de dansa o la d’arquitectura aporten al visitant una experiència de la creació contemporània difícil de veure i viure en un altre lloc, que transporta una ciutat morta a la més rabiosa actualitat. No pensin que l’art que s’exposa ni tan sols el 70% d’artistes que hi participen són responsables de l’èxit. Comissaris, curadors, gestors, agències, entitats, galeries, col·leccionistes i governs són el motor d’aquest gran bussiness sense ànim de lucre. I no ens enganyem, Venècia és única i la Esposizione Internazionale d’Arte també, capaç d’atraure més de 500.000 visitants i acreditar 8.000 periodistes.

I alguns es preguntaran què passa després de Venècia, doncs com qualsevol viatge de tornada, cadascú viu la seva particular Odissea. El retorn tan esperat a casa d’Ulysses no va ser ni molt menys plàcid i un cop va arribar va haver de continuar lluitant per defensar allò que li pertanyia, mai es pot abaixar la guàrdia. Tornar a casa després del viatge sempre comporta una certa tristesa i frustració per aquelles expectatives creades que entren en contacte amb la realitat i acostuma a no ser com l’esperaves. A les pàgines de cultura del Diari d’Andorra, la periodista Alba Doral qüestionava la difusió i la promoció que s’ha fet fins ara de la participació nacional d’Andorra a la Biennal de Venècia. Escassa deien galeristes i gestors del sector. Sempre es pot fer de més, reitero el que vaig dir. És evident que en funció de la importància, el respecte i la sensibilitat que susciti el projecte en els màxims responsables polítics, i perquè no dir-ho del pressupost, el pas d’Andorra per Venècia caurà en major o menor fortuna.

Però no oblidem que per Andorra és una gran fortuna artística, cultural, i geogràfica situar-nos en un esdeveniment d’aquestes característiques. Això sí, caldrà remuntar una llarga distància que hem salvat precipitadament per arribar fins a Venècia però indispensable per continuar avançant. No podem frenar l’empenta dels nostres artistes que ja han traspassat la frontera, un cop fas el pas no pot haver marxa enrere i aquest ha de ser el nostre objectiu. Mentre adeqüem la sala per mostrar la proposta artística de Xandri i Roqué a Venècia, Inner Landscapes, podem fer una reflexió per la propera Biennale 2017 i treballar durant tot aquest temps per difondre, promoure, incentivar i educar el gust per les arts visuals, de manera que estar a Venècia sigui la cirereta i no l’aperitiu que deixi als artistes afamats.

Si mirem als nostres veïns, els responsables de la participació de Catalunya a Venècia, l’Institut Ramon Llull, no han trigat a publicar i a difondre les 45.000 visites que ha generat el projecte artístic del cineasta Albert Serra comissariat per Chus Martínez, una de les comissàries més cotitzades del moment, tot s’ha de dir, amb el títol Catalunya a Venècia. SINGULARITAT. Tindrem oportunitat de veure la proposta que es va presentar com a “eventi colaterali” i no com a participació nacional del 17 de desembre al 14 de febrer al Palau de la Virreina de Barcelona.

Anterior El pintor del negre
Següent Suport al talent local

Comments are closed.