Joan Xandri

Com reps la notícia de participació a la Biennal de Venècia i què suposa per a tu ser-hi en aquesta mostra?
Vaig estar molt content quan em van dir que m’havien seleccionat. Content i amb moltes ganes de començar ja a treballar. Per a mi, anar a la Biennal representava poder portar a terme el meu projecte i això ja era molt. A més exposar amb uns 500 artistes d’alt nivell de tot el món ja era la cirereta del pastís.

Quines són les expectatives, què esperes del teu pas per la Biennal?
No espero res en concret. El fet d’haver treballat durant sis mesos concentrat en el projecte m’ha fet avançar en els meus plantejaments i m’ha obert nous camins per investigar i això és important. El que pugui passar després depèn de molts factors i no necessariament artístics però estic obert a tot el que vingui. De moment jo segueixo treballant amb més força que mai.

En un país amb un circuit contemporani tan reduït saltar a la Biennal és com passar de la invisibilitat absoluta a un dels aparadors internacionals més important.
Jo ho valoro molt positivament i crec que Andorra em podria treure molt més rèdit de la Biennal. Compta que aquest any hi han participat 77 països, museus i fundacions de tot el món (44 events colaterals), a prop de 500 artistes. Durant set mesos milers de persones veuran el nom d’Andorra en un espai cultural d’alt nivell.

Com valores aquesta participació pels artistes de casa, des del teu punt de vista, no trobes que encara quedaria molt per fer?
Tornant als artistes penso que a part de la Biennal, els creadors de tota mena del país haurien de ser més visibles i crec que les institucions haurien de propiciar més aquesta visibilitat tan a dins com a fora d’Andorra.

Comparteixes la idea que no hi ha art sinó artistes.
L’art el fan els artistes. I cada artista, com qualsevol persona que reflexiona, aporta el seu granet de sorra a l’enriquiment tan cultural com moral d’un país.

Durant molts anys has viscut del disseny, des d’aquesta posició quina relació mantenies amb l’art.
Durant aquests anys la meva relació amb l’art ha sigut d’espectador curiós. No he deixat d’enriquir-me amb el que veia o llegia. El disseny durant aquests anys m’ha donat l’oportunitat de guanyar-me la vida sense deixar de banda la meva part creativa. El compromis de trobar un punt on el client i jo ens posàvem d’acord sempre m’ha estimulat. L’activitat artística demana molta dedicació, total llibertat de reflexió, pensament i acció i a més sense esperar, a priori, res a canvi. Jo vaig preferir deixar-ho aparcat fins que no hi pugués dedicar el temps suficient tan a la reflexió com a l’acció.

L’obra que presentes és conceptual però fins ara t’havien interessat altres llenguatges i havies posat l’accent per exemple en la matèria.
La part conceptual hi ha de ser sempre perquè sinó l’obra no té sentit i ell llengüatge visual ha d’anar en la mateixa direcció que el concepte. Trobar l’equilibri en aquest binomi és la clau. Jo em trobo molt a gust pintant teles, posant matèria però si penso que el concepte requereix presentar-ho com una instal·lació, ho faig. No estic tancat a res, potser més tard utilitzaré altres suports però de moment m’interessa molt utilitzar suports bàsics, primitius, senzills. Crec que ajuda a entendre millor la meva obra.